LECTURA POÈTICA: SOTA LA PELL DEL ROURE

Aquí teniu el cartell del recital a la Biblioteca de Sant Gregori, i a sota la transcripció del poemari premiat en l'edició del Premis Literaris d'enguany.

SOTA LA PELL DEL ROURE

Christian Tubau Arjona

I

Sota la pell del roure, en els seus descarnaments,

el meu cor nu i escorçat

tempta la blanca cal·ligrafia de l’oblit,

talla les venes del desig en la sequera.

Sota la pell obscura, sota la llum més seca,

obro les lleres pels teus rius cabalosos,

segueixo les petjades de la teva florescència,

per senders d’una ànima que ja no és meva.

M’orientaré cap a l’ocell i el sol

perque la meva veu sigui càlida i sonora.

No diré els teus noms, els desconec.

Però sí la terra on creixes com un arbre.

Escriuré el poema còncau       buit

per que vessis en ell la mel del teus ulls

la sèmola de les teves oïdes.

Esperaré la teva pluja sense moure’m.

Inunda’m en les teves aigües calmes.

II

He caminat cap a tu.           Cap els teus alts crepuscles.

Vaig viure entre els homes com la molsa que creix

a les esquerdes ignorades dels murs. Vaig beure la tèrbola liana,

la pàl·lida pluja que pesava en l’aire,                    entre els carrers.

De la mà em vas dur a les valls de la mare terra,

a la roca exempta, als arbres estimats,

per acerar-me les arrels en l’obaga humida.

Vas esborrar amb les teves ales els camins esfondradissos,

els serrells de les boires ressagueres.

Ara m’aquietes entre els durs carreus de pedra,

en coves on dormen blancs isards,

i detens els núvols ben avall, en el foc del capvespre

encarnats.

Fes-me tassa d’amor teva, humil planter,

i sembra roures mansos en el meu centre.

Que brollin fonts de pau,

que aromin lliris blancs

en el meu cor famèlic,

callat.

 

Et busco quan encara dorms darrera l’alba,

captaire alegre de la teva llum més clara,

de collada en collada fins a les teves valls.

A quina nit sense fons. A quin got transparent.

A quina clara pupil.a. A quin sediment.

No m’enceguen els vels de les llums falses,

ni en mi esbufeguen, circulars, els rellotges.

Deixo enrere les roses pòstumes i els joiells,

la brasa de les preguntes enceses.

A quin vers. A quina set mai apaivagada.

A quin insomni. A quines flors mai no llegides.

III

Pobles la meva llunyania como el liquen daurat

habita les fresques cavernes dels erms.

Com una lenta ipomea          t’enfiles

per les meves parets fines, amarades

de blanca solitud,         de terra verge.

Obres als meus peus criptes fragants,

on abeuren les salamandres de la quietud

flamígeres.

Allí em mostres cristalls,  vitralls encesos,

paraules on la llum vibra.

Sento la teva silent batuta blanca

rera el cor infinit de les veus;

rera el pètal que cau de la teva mà

entre les branques del noguer florit.

Busco la teva agulla a les balances,

l’ànima de les escales de cargol

que els meus pensaments recorren.

Busco l’eix immòbil, l’espina

còncava i transparent de la ira.

Eixampla l’espai entre respiracions,

guia’m fins el vèrtex quiet de la tempesta,

fins a l’estrella polar de les cruïlles.

IV

Les lletres que vas sembrar amb amor

en el desert de les pàgines no escrites

seran un verd teixit, rebrot eixit

en el sedegós nopal de la solitud.

Com una tija de vida s’obriran enlaire,

cap a la llum,

cap al graner dels núvols.

I els silencis                              les notes blanques

                           

que entreveres en els vímets negres del poema,

les finestres

que obres dins seu amb una gúbia suau

seran íntima artèria només per a la teva saba,

copa de pètals per esperar la teva pluja.

Creix en el cor fosc de la meva set

una impossible margarida,

collar d’ulls o de flors

nounades.

Mà de l’amor,      aquieta’m

deixa’m sentir

sense remor de mots

allò que dius en el meu cor

obrant la pau en ell.

Vingui la teva veu serena a respirar-me.

V

Em dónes la teva mà blanca,        entres,

volteges la nocturna caragola on habito

i arriben com onades les veus íntimes,

remotes                           que esperaven.

Una clau suau,      una flama sens ales,

m’entreobre,                         em camina.

Com aire salobrós et reparteixes

per les algues del meu cos ja buit,

breu batec en el no-res.

I aquelles veus obscures,           fondes,

com bulbs a sota terra,                 larves

que un hivern interior alletava,

amb el primers níquels de l’alba,

ara brosten.

Caminaré cap a tu sense creuar cap pont;

per passarel·les esfondrades caminaré cap a tu,

amb els peus de la raó descalços. 

 Cap a mi caminaràs sens desplaçar-te,

 quieta et mostraràs allà on ja eres,

nua

a l’últim llavi de la nit.

Dins meu ressonaràs

com en el buit d’una flauta.

No  més per tu, si no és amb tu.

Serem aire.

VI

Et dono el meu cant a cel obert,

en la intempèrie ennuvolada de l’espera.

A cor obert et crido, et parlo

amb el silenci pacífic de les pedres

que lentament afines amb el dits

sense punta, amb bes d’aire generós.

Llegeixo en les ràfegues d’erràtics vents,

en el revés clar de les fulles ajagudes,

en l’arrítmia sonora d’aus inquietes:

signes vivents de la teva proximitat humida. 

I també la meva roca s’obre amansida, es buida,

per omplir del teus efluvis llurs estances.

També les meves branques es prostren entregades,

i el meu cor batega sense fre,                sense mesura,

en l’instant tens que anuncia la teva arribada.

Bec el teu blau líquid i les violetes de plata

quan immensa t’amagues rera els monts.

Pinta amb aquesta llum declinant els meus llenços,

el meu cant també és abella entre les teves flors.

Dóna’m l’aigua per aquest íntim estiu.

Dóna’m balcons oberts,

arbres en els quals nïin

aus d’esperança certa.

Nega’m les llàgrimes

o inventa noves àmfores

pel meu amor sense fons.

VII

Per un moment etern has aturat el riu,

has aquietat l’incessant desfer-se de la neu

que pesa dalt dels cims. 

Ara admiro la riba pacient que moldeges

inaudible i serena a l’interior del temps,

la ferma mansuetud dels joncs,

el seu silenci en el discurs de l´aigua,

humil i vertical enmig del corrent.

Sé que deixaràs anar de bell nou les amarres

i que trontollaré congost avall

entre el vesc que sura i les coníferes.

Sé que esquerderàs els dics de l’instant

i que la meva fi serà sediment gris

d’incerts desguassaments.

Però ara has congelat el flux de les neus

i estem junts sobre la riba de pedra

en el segon immòbil de l’amor,

en el rabeig verdós dels  joncs,

on les escumes apaguen la seva remor.

Dóna’m els calostres de la primavera

com dónes a la guineu les placentes

que obliden els anyells adormits.

Vull abeurar en els teus pits ebris

la llet infinita que vessa

                                             dels brots més tendres.                                             

Dóna’m les fèrtils primícies de la llum.