UN PEQUEÑO TEXTO SOBRE LA NIEVE EN CANET, 2010

LECTURA POÈTICA: SOTA LA PELL DEL ROURE

Aquí teniu el cartell del recital a la Biblioteca de Sant Gregori, i a sota la transcripció del poemari premiat en l'edició del Premis Literaris d'enguany.

SOTA LA PELL DEL ROURE

Christian Tubau Arjona

I

Sota la pell del roure, en els seus descarnaments,

el meu cor nu i escorçat

tempta la blanca cal·ligrafia de l’oblit,

talla les venes del desig en la sequera.

Sota la pell obscura, sota la llum més seca,

obro les lleres pels teus rius cabalosos,

segueixo les petjades de la teva florescència,

per senders d’una ànima que ja no és meva.

M’orientaré cap a l’ocell i el sol

perque la meva veu sigui càlida i sonora.

No diré els teus noms, els desconec.

Però sí la terra on creixes com un arbre.

Escriuré el poema còncau       buit

per que vessis en ell la mel del teus ulls

la sèmola de les teves oïdes.

Esperaré la teva pluja sense moure’m.

Inunda’m en les teves aigües calmes.

II

He caminat cap a tu.           Cap els teus alts crepuscles.

Vaig viure entre els homes com la molsa que creix

a les esquerdes ignorades dels murs. Vaig beure la tèrbola liana,

la pàl·lida pluja que pesava en l’aire,                    entre els carrers.

De la mà em vas dur a les valls de la mare terra,

a la roca exempta, als arbres estimats,

per acerar-me les arrels en l’obaga humida.

Vas esborrar amb les teves ales els camins esfondradissos,

els serrells de les boires ressagueres.

Ara m’aquietes entre els durs carreus de pedra,

en coves on dormen blancs isards,

i detens els núvols ben avall, en el foc del capvespre

encarnats.

Fes-me tassa d’amor teva, humil planter,

i sembra roures mansos en el meu centre.

Que brollin fonts de pau,

que aromin lliris blancs

en el meu cor famèlic,

callat.

 

Et busco quan encara dorms darrera l’alba,

captaire alegre de la teva llum més clara,

de collada en collada fins a les teves valls.

A quina nit sense fons. A quin got transparent.

A quina clara pupil.a. A quin sediment.

No m’enceguen els vels de les llums falses,

ni en mi esbufeguen, circulars, els rellotges.

Deixo enrere les roses pòstumes i els joiells,

la brasa de les preguntes enceses.

A quin vers. A quina set mai apaivagada.

A quin insomni. A quines flors mai no llegides.

III

Pobles la meva llunyania como el liquen daurat

habita les fresques cavernes dels erms.

Com una lenta ipomea          t’enfiles

per les meves parets fines, amarades

de blanca solitud,         de terra verge.

Obres als meus peus criptes fragants,

on abeuren les salamandres de la quietud

flamígeres.

Allí em mostres cristalls,  vitralls encesos,

paraules on la llum vibra.

Sento la teva silent batuta blanca

rera el cor infinit de les veus;

rera el pètal que cau de la teva mà

entre les branques del noguer florit.

Busco la teva agulla a les balances,

l’ànima de les escales de cargol

que els meus pensaments recorren.

Busco l’eix immòbil, l’espina

còncava i transparent de la ira.

Eixampla l’espai entre respiracions,

guia’m fins el vèrtex quiet de la tempesta,

fins a l’estrella polar de les cruïlles.

IV

Les lletres que vas sembrar amb amor

en el desert de les pàgines no escrites

seran un verd teixit, rebrot eixit

en el sedegós nopal de la solitud.

Com una tija de vida s’obriran enlaire,

cap a la llum,

cap al graner dels núvols.

I els silencis                              les notes blanques

                           

que entreveres en els vímets negres del poema,

les finestres

que obres dins seu amb una gúbia suau

seran íntima artèria només per a la teva saba,

copa de pètals per esperar la teva pluja.

Creix en el cor fosc de la meva set

una impossible margarida,

collar d’ulls o de flors

nounades.

Mà de l’amor,      aquieta’m

deixa’m sentir

sense remor de mots

allò que dius en el meu cor

obrant la pau en ell.

Vingui la teva veu serena a respirar-me.

V

Em dónes la teva mà blanca,        entres,

volteges la nocturna caragola on habito

i arriben com onades les veus íntimes,

remotes                           que esperaven.

Una clau suau,      una flama sens ales,

m’entreobre,                         em camina.

Com aire salobrós et reparteixes

per les algues del meu cos ja buit,

breu batec en el no-res.

I aquelles veus obscures,           fondes,

com bulbs a sota terra,                 larves

que un hivern interior alletava,

amb el primers níquels de l’alba,

ara brosten.

Caminaré cap a tu sense creuar cap pont;

per passarel·les esfondrades caminaré cap a tu,

amb els peus de la raó descalços. 

 Cap a mi caminaràs sens desplaçar-te,

 quieta et mostraràs allà on ja eres,

nua

a l’últim llavi de la nit.

Dins meu ressonaràs

com en el buit d’una flauta.

No  més per tu, si no és amb tu.

Serem aire.

VI

Et dono el meu cant a cel obert,

en la intempèrie ennuvolada de l’espera.

A cor obert et crido, et parlo

amb el silenci pacífic de les pedres

que lentament afines amb el dits

sense punta, amb bes d’aire generós.

Llegeixo en les ràfegues d’erràtics vents,

en el revés clar de les fulles ajagudes,

en l’arrítmia sonora d’aus inquietes:

signes vivents de la teva proximitat humida. 

I també la meva roca s’obre amansida, es buida,

per omplir del teus efluvis llurs estances.

També les meves branques es prostren entregades,

i el meu cor batega sense fre,                sense mesura,

en l’instant tens que anuncia la teva arribada.

Bec el teu blau líquid i les violetes de plata

quan immensa t’amagues rera els monts.

Pinta amb aquesta llum declinant els meus llenços,

el meu cant també és abella entre les teves flors.

Dóna’m l’aigua per aquest íntim estiu.

Dóna’m balcons oberts,

arbres en els quals nïin

aus d’esperança certa.

Nega’m les llàgrimes

o inventa noves àmfores

pel meu amor sense fons.

VII

Per un moment etern has aturat el riu,

has aquietat l’incessant desfer-se de la neu

que pesa dalt dels cims. 

Ara admiro la riba pacient que moldeges

inaudible i serena a l’interior del temps,

la ferma mansuetud dels joncs,

el seu silenci en el discurs de l´aigua,

humil i vertical enmig del corrent.

Sé que deixaràs anar de bell nou les amarres

i que trontollaré congost avall

entre el vesc que sura i les coníferes.

Sé que esquerderàs els dics de l’instant

i que la meva fi serà sediment gris

d’incerts desguassaments.

Però ara has congelat el flux de les neus

i estem junts sobre la riba de pedra

en el segon immòbil de l’amor,

en el rabeig verdós dels  joncs,

on les escumes apaguen la seva remor.

Dóna’m els calostres de la primavera

com dónes a la guineu les placentes

que obliden els anyells adormits.

Vull abeurar en els teus pits ebris

la llet infinita que vessa

                                             dels brots més tendres.                                             

Dóna’m les fèrtils primícies de la llum.

2do TALLER DE POESIA, CHRISTIAN TUBAU, GIRONA

Aquí tenéis la información del 2do Taller de Poesia que haré en Girona, del 29 de marzo al 3 de mayo.
Estais todos invitados!

SINOPSI DEL TALLER D’ESCRIPTURA POÈTICA

Aquest taller es planteja com una activitat creativa i participativa, combinant la pràctica de la lectura i l’escriptura poètica amb l’exposició d’algunes idees i tècniques centrals pròpies del gènere. A partir d’aquestes nocions pràctiques i del comentari de textos, el programa es proposa facilitar el goig de la lectura del gènere poètic i fomentar i acompanyar l’elaboració, per part dels assistents, dels seus propis poemes i escrits.

L’esquelet del taller inclou els següents temes, autors i possibles pràctiques, entre d’altres:

- LA CREACIÓ POÈTICA A PARTIR D’ALGUNS CONCEPTES CENTRALS.

• La imatge.
• La musicalitat.
• Les idees.
• La càrrega de sentit: intensitat, claredat i precisió.
• El jo poètic.

 [Comentari de poemes exemplars d’aquestes tècniques i nocions dins la poesia clàssica (Joan de la Creu, Luis de León, Quevedo), la poesia oriental (Li Po, Basho) i la poesia moderna (Walt Whitman, Ezra Pound, T.S.Eliot).]

> Creació de poemes imaginistes i haikus.

- EL VERS LLIURE I LA PROSA POÈTICA

[Aclariments sobre el vers lliure i comentari de poemes simbolistes (Rimbaud, Verdaguer), surrealistes (Lorca, Aleixandre) i d’altres corrents modernes (Pessoa, Kerouac, Snyder).]

> Pràctiques d’escriptura poètica en vers lliure.

[ Aclariments sobre la prosa poètica i comentari de textos de Luis Cernuda, Antonio Gamoneda, Eduardo Moga.]

> Creació i comentari de proses poètiques.

-  POESIA I PENSAMENT

[L’alquímia de les idees en el poema. Algunes notes sobre la Raó poètica. Comentaris sobre la poesia i la poètica de Roberto Juarroz]. 

*******

- Exemples de bibliografia teòrica:

- Carlos Bousoño, Teoria de la expresión poética.

- Antonio Gamoneda, El cuerpo de los símbolos.

- Roberto Juarroz, Poesía y realidad.

- Vicente Haya, El corazón del haiku.

- Rosa Navarro, La mirada al texto.

- Ezra Pound, El arte de la poesía.

- Ezra Pound – Ernest Fonollosa: El carácter de la escritura china como medio poético.

- William Pratt, El poema imaginista.

- María Zambrano, La razón en la sombra.

Nota: Els autors i corrents esmentats són orientatius i es poden ampliar o reduir segons els interessos dels participants.

TINTA CHINA Y RAÍCES PULIDAS, Christian Tubau Arjona

Este es el prólogo  a una exposición imaginaria y virtual... Relata el encuentro con un artista taoísta (uno de mis alter-egos) que vive en Japón...

DE CÓMO CONOCÍ AL MAESTRO KAEMÓN

Y DE LOS RECUERDOS DE NUESTRO ENCUENTRO

En uno de mis viajes al país del sol naciente, leí en un libro del famoso poeta y monje zen, Matsuo Bashō (1644-1694),  las siguientes palabras:

“En los bellos espectáculos de montañas, campos, océanos y costas, veo los logros de la creación. O sigo los rastros que dejaron aquellos que, completamente libres, siguieron el Camino, o trato de desentrañar la verdad expresada por aquellos que tuvieron sensibilidad poética.”

       Era una de las notas de su Oi no Kobumi (Cuaderno de mochila), y leerla me animó a seguir yo también sus pasos, dirigiéndome a las tierras hondas en compañía de un amigo andariego, para buscar allí las trazas del viaje a pie que Bashō dejó inmortalizado en su diario poético Oku no Hosomichi (La senda de Oku). Y en esas alejadas regiones norteñas fue donde empezó la historia…

       Mi encuentro con Kaemón surgió de un casual hallazgo en un mercadillo ambulante de un pequeño pueblo de montaña: unas gastadas sandalias en cuyas suelas resplandecía un vivo estampado floral, representando un ramillete de lirios en flor, que pueden verse aquí expuestas junto a los demás objetos. La búsqueda del autor de tal pequeña gran obra de arte fue la que nos condujo a Sendai, a la casa del humilde y longevo artesano…

       Nuestras andanzas con él y los descubrimientos que en esas tierras hicimos se cuentan en el relato titulado Lirios en las sandalias, también a la disposición del lector curioso... 

       El maestro Kaemón, anciano de larga barba caprina y guedejas nacaradas, era muchas cosas a la vez. Además de estampador era aficionado a la tinta china y a la talla de madera. El tiempo que compartimos con él en su cabaña fue suficiente para que viéramos la extensión y la magnitud de esas aficiones… En una pequeña habitación orientada al Este, entre estantes y entablados de bambú, tenía su colección particular de paisajes en seda y raíces y troncos barnizados. 

       Sus pinturas eran leves, casi aéreas, se diría que sólo bosquejos que su pincel había esbozado en las largas caminatas por entre los riscos y las cascadas, sobre todo en los días de niebla…

       Tras nuestro mutuo encuentro, Kaemón me regaló, en nombre de nuestra común pasión por Bashō y por las artes, unos cuantos de esos dibujos a la tinta, de esos apuntes al natural.

Carecen de título, año y ubicación, pero los expongo con el ánimo de mostrar algunos de los rasgos de su personalidad creativa:

 

 

Sus tallas de madera, por otro lado, nos inspiraban un profundo misterio. La mayoría eran raíces nudosas o agujereadas encontradas por los caminos. La sorpresa surgía de la claridad con que esos objetos hacían resplandecer las formas mágicas (ahora diríamos fractales) de la naturaleza. Líneas quebradas, surcos, porosidades, espirales, meandros, rugosidades,… la riquísima caligrafía de los árboles se podía ver realzada en esos acerados idolillos.

Antes de irnos de la región, Kaemón nos regaló unas cuantas de sus muchas figuras, dándonos así su singular bendición.

Una vez en casa, tras aquellos meses de peregrinaje por Japón, tuve el tiempo y la disposición necesaria para observarlos bien. Tomé fotografías de las raíces y amplié y recorté algunas de sus partes, de sus texturas. La naturaleza, insuperable artista, había dibujado allí, en esos restos de árboles muertos, las letras y los arabescos de la vida buscando su camino… 

Estos son algunos de los recuerdos que me pareció buena idea exponer en esta muestra, para el goce y la contemplación del transeúnte sin prisas, como homenaje al viejo Kaemón y a su sencillo arte taoísta…